Aquest diumenge l’Assemblea Nacional de la CUP decideix què ha de votar en una investidura, i per tant decideix si farà president a Artur Mas o no. Ja s’ha vist que per Junts pel Sí no hi ha cap altre possible candidat, i per tant Mas sí o Mas no és també un sí o un no a unes pròximes eleccions. Ja avanço que, en aquesta decisió, la meva posició personal és de màxim respecte per quina sigui la decisió que finalment es prengui. Em sento molt representat per la CUP i qualsevol de les dues opcions em semblarà acceptable. Ara bé, la meva opinió és que Artur Mas hauria d’haver fet un pas al costat, encara que l’acceptaria de president, si aquesta fos la decisió menys dolenta que es prengui diumenge.
Intentaré exposar alguna raó més sobre aquesta negativa a que Mas sigui president. D’entrada, hi ha un argument que trobo molt poderós, que és que Mas ha jugat al xantatge durant tot el Procés. Crec que va oferir un referèndum de fireta, fet pel qual ICV-EUiA i ERC es van aixecar de la cadira, i fou la CUP qui aconseguí arrencar un procés participatiu més amb cara i ulls que no posar unes quantes meses aquí i allà, com si s’estiguessin tornant a fer les consultes. I després va bloquejar la convocatòria de noves eleccions fins que no s’assegurà una llista electoral guanyadora, en la que ell fos l’únic candidat a president. Pel camí, estigué a punt de convertir el 9-N en no-res, i per això Espanya se’n desentengué l’endemà del fracàs de les converses; i estigué deixant morir l’embat del referèndum fins que ERC no es va avenir a muntar Junts Pel Sí. En altres paraules, ha assumit alguns riscos jurídics per aconseguir mantenir el poder utilitzant, segrestant el Procés. “O segueixo de president o s’acaba el Procés”.
Però trobo que és més important parlar de la societat catalana. Per a què la independència tingui èxit, cal que tingui suport social. A dia d’avui, segons el Centre d’Estudis d’Opinió el NO guanyaria en un hipotètic referèndum. I a dia d’avui tots sabem que el suport social explícit a les urnes no és suficient, tot i que sí ho sigui en escons. No ens podem mentir a nosaltres mateixos, i recrear-nos entre independentistes. Bé, he agafat les dades de l’últim CEO (3a onada de 2015) d’algunes preguntes per fer uns gràfics. Primer us posaré la identificació nacional dels enquestats. La representació social que usaré tota l’estona és aquest segment, on podríem ubicar els dos nacionalismes a cadascun dels extrems, i convindríem que el menor grau de nacionalisme està al sector central, on hi és també el gruix de la població. Sobre aquest tema, vull indicar, a més, que si el nacionalisme té tanta presència social, però al mateix temps sembla tenir-lo també l’anti- o anacionalisme, és a causa de l’anomenat nacionalisme banal. És a dir, només un petit sector de la societat és realment anacionalista, en termes de no voler identificar-se. El gruix de la població opta per identificar-se d’alguna manera, però sense una adhesió forta. Òbviament, el pretès “antinacionalisme” de partits com ara C’s ja s’entén que no és tal, és només un recurs del discurs nacionalista espanyol d’aquest partit. S'han de situar correctament al terç esquerra del gràfic. El resultat de tot això és que el segment que podria semblar que hauria d'estar al centre, el dels qui sidentifiquen indistintament com a espanyols i catalans, es vegi desplaçat cap al nacionalisme espanyol.
Ara posaré un altre gràfic, amb la pregunta de quin estatus creuen els enquestats que hauria de tenir Catalunya. Ens trobem que un bon tros de la població que se sentia més catalana que espanyola opta per la independència, que per la federació opten dos bons segments de població ambivalent, i que una petita part d’aquests ambivalents en realitat aposten per mantenir l’statu quo actual, mentre podem veure com els qui són realment nacionalistes espanyols s'havien identificat com a indistintament catalans o espanyols.
Acompanyant-lo, hi ha l’històric d’aquesta pregunta, i es veu molt clarament com el suport a la independència, que portava un creixement, diguem-ne, vegetatiu; comença a créixer el 2010 (Sentència de l’Estatut), a mesura que minva el suport a l’autonomia. Tot seguit, cap al 2012 creix espectacularment, provocant la davallada d’autonomistes i federalistes, arrel de l’esclat independentista de la societat amb la primera gran manifestació de l’11 de setembre d’aquell any. Aquesta nova situació il•lusionant, en què si mal no recordo el Sí arribà a superar el No en algunes enquestes, pateix una bona patacada a finals del 2014, amb el 9-N. S’havia arribat a tenir un suport directe a la independència de prop del 50% el novembre del 2013, després de la Via Catalana.
Després, el gràfic sobre el referèndum. Si fins ara hem vist que el centre dels indecisos s’ha desplaçat, ara ha tornat on era.
És a dir, els qui opten pel Sí o el No ho estan fent de manera molt similar a com opten per les preferències identificatives, en comptes de fer-ho per altres paràmetres. Trobo que és preocupant, i es va repetir aquestes passades eleccions del 27-S. En canvi, els discursos no fan més que omplir-se la boca dels canvis beneficiosos que podria portar la independència. Jo mateix penso que la independència és en si mateixa una oportunitat constituent. Un moment de ruptura i d’obertura de quelcom nou, on refundar i repensar tot el que tenim, sofrim i no ens agrada. Però, per algunes raons, el gruix central de la població està preferint quedar-se com estem, i això hauria de fer reflexionar tots els independentistes mobilitzats.
Què vol dir tot plegat? Que, pel que sembla, el sector de la població, gruixut, que se sent catalana i vol la independència, no està aconseguint el suport social necessari per assolir els seus objectius, i no només això, sinó que està aconseguint que la població que està al centre es divideixi de manera que beneficiï el NO. Estem aconseguint que la població a qui menys interessa el nacionalisme, que està patint una crisi, que li interessa un canvi polític profund ja que apostaria per una federació espanyola o un referèndum a Espanya que mai arribaria, no aposti decididament per la independència. Aquesta no està sent, per a ells, una opció vàlida per a solucionar els seus problemes. Jo penso que ho és, però jo m’ubico a la meitat dreta del gràfic. Per què l’independentisme no ha fet res per promoure la independència com quelcom vàlid per a solucionar els problemes del sector central de la població? Ho fa contínuament en els seus discursos, però no hi ha fets que ho acompanyin. No hi ha resultats.
Parlo del sector central, però basant-me en una lectura ponderada del gràfic. Tots sabem que dins la CUP i sobretot JxSí hi ha individus que podríem posar a l’extrem dret d’aquest nacionalisme, o que per exemple hi ha un sector dins de Podemos que podríem moure bastant més cap a l’esquerra dels gràfics.
Penso que la resposta és que el gruix central de la població no té les garanties necessàries de que aquesta opció independentista pugui solucionar els seus problemes. Sí, tots nosaltres com a independentistes sabem que a Espanya anirem a menys i a pitjor, però ells no ho comparteixen. O dit d’altra manera, la independència no té uns avals i unes garanties per sumar-s’hi, no és una opció que puguin desitjar. Bona part de les raons d’això estan encarnades en Mas. Com podem pensar que una persona que s’enquadra clarament en l’extrem dret d’aquest gràfic pot sumar els que estan al centre? Un dels arguments per acceptar una presidència de Mas seria continuar empenyent la pilota del Procés fins que els primers “fruits” de la independència servissin de garantia, és a dir, fins que les noves mesures amb les què comptaria la nova Catalunya fossin prou reals com per ser una millor opció que quedar-se a Espanya. Ja he dit al principi que, tot i que no voldria que Mas fos president, hi ha arguments per justificar-la. Altra cosa és que aquests arguments serveixin realment, ja que simplement són noves esperances, nous futuribles. L’ex-diputat Quim Arrufat ja digué, a l’inici d’aquesta no-legislatura, que hi havia una manera de fer Mas president, que era fent cedir a la CUP, però que això no era pas garantia de que s’arribés a una República Catalana.
Per últim, una fotografia que tots els independentistes mobilitzats s’haurien de gravar a la retina, perquè és la viva imatge de que no estem aconseguint el nostre objectiu. És el mapa de Barcelona amb els resultats del 27-S. Els suports socials a la independència estan sent de la classe mitjana, o d'alguns sectors més benestants de la classe treballadora. Bona part de les classes populars, i la classe alta no hi estan donant suport, i això implica que no s’està tenint suport, i no s'està podent aconseguir l'objectiu d'un nou estat. L’estratègia no és ni pot ser votar més fort, cridar més fort, retuitejar més fort, insultar més fort. Cal anar a buscar més suports. Cal apartar Mas de la presidència, cal enfortir el caràcter social de la independència, reforçar la garantia de crear un estat de dret on noves polítiques socials més ambicioses puguin ajudar realment la població. Com més seguim empenyent la pilota, més ens costarà, més endavant, sumar aquests suports a la independència, i més en perdrem dels que ja tenim. Hi han més suports a guanyar per l'esquerra i rebaixant el nacionalisme, que els que es podrien perdre per la dreta.
Edició posterior, de la nit de dissabte 26 a diumenge 27 de desembre: Durant la confecció dels gràfics no vaig fer el gràfic real del 27-S, ja que el CEO no inclou les dades dels enquestats que no han volgut contestar. Fins i tot si aquestes dades existissin, no serien ni de lluny equiparables a l'abstenció. El gràfic que he fet ha estat un càlcul barroer, però aproximat, dels percentatges de suport real entre els electors. És interessant veure que el suport real entre els electors a l'independentisme no arriba al 40 %, però és que l'espanyolisme més explícit (PPSC's) no arriba ni al 30%. Tanmateix, la fotografia fidedigna dels votants catalans el 27-S reforça moltíssim la idea que volia transmetre: Hi ha un ampli sector social per al que el nacionalisme no és important. I, lamentablement, sembla que la política tampoc, però això és un altre tema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada